Academia Occitana

A vista de nas

Jorn per jorn

A vista de nas

Fasèm lo constat cada jorn que la lenga es dessocializada. Que dins los quites vilatges non s’ausís gaire. Que non se parla naturalament. E se la parlam, nòstre interlocutor nos tornarà que sap parlar francés, creirà que lo mespresam o creirà qu’es per de rire. E se fa un esfòrç, se tracha lèu que se n’es desacostumat e que los mots, la conjugason li mancan… Cossí apariar los mots. Podèm evocar l’alienacion culturala e la mesconeissença. Siam mai prosaïcs : e se la pompa s’èra desamorçada ? Avèm la marrida costuma de parlar occitan entre nosautres e francés dins la vida vidanta, la societat, los comercis, entre los collègas de trabalh. Segur, non podèm parlar occitan amb los que non lo coneisson, non podèm impausar nòstre parlar artificialament, agressivament. Qual es lo marge de manòbra ? Mai larg que se crei. Passa pel « francitan ». Se pòt anar ont que siá e, lo mai naturalament que siá, sense que degun se’n maine, utilizar de mots e de biaisses de dire que, fin finala, cadun coneis. Podètz parlar de « gafet », de « canhòt », de « faron », de « gos », de « parpalhòl », de « crostet », de « rascle », de « mimarèlas », de « te cresi », de « plan polit », de « a la raspalha » (tèrme tecnic a la petanca) e segur de « aital ! », de « a vista de nas », e de « aquò rai »… E se lo public ven a biais, riscar d’expressions pintorescas : « blanc coma una popa de grelh » ; de senténcias pomposas : « gens amb gens e tripa amb mostarda » ; de provèrbis plan senats : « val mai un que sap que cent que cèrcan ». Las ressorsas son bèlas.

J.P.