Academia Occitana

Josèp Ros (1834- 1905)

Josèp Ros (1834- 1905)

La Chanson lemosina (1889)

(Amanieu e son paire son a bastir lo campanier de la catedrala de Tula ; n’en son a la fin tot en naut e devon pausar la ròda qu’acabarà l’òbra. Amanieu ven de cantar La legenda de sant Martin)

Aital chanta Amanieu, d'a genolhs sus la mòla…
Puei, subran : « M'es d'avís que lo clochier tremòla.
«- Alassa ! Senhor Dieu ! Que devinas, mon filh ?
- Òc, sente que tremòla… e tremòle com' ilh.
- As tòrt de te corbar ; leva donc mai la testa !
- La testa ? Ò que me dòl ! Chal que me'n ane. – Resta !
- Jos nosautres, aval, aquel monde, que fan ?
Se gandisson, an paur ? – Amanieu ! mon enfant !…
- Tot vira a mon entorn e qualquaren m'entraina.
- Amanieu ! – Davalem ! – Amanieu ! –Aquò taina !
- Sarra-te contr’ieu. – Ai ! … - M'eschapa de las mans…
Angels d'en Paradís, sauvatz-lo del trespas !…»

Ilh coma un fruch madur se destacha de l'aubre,
l'abisme l'apelant, se laissa anar, lo paubre !
E tomba aluenh, lo chap primier, los uelhs perduts,
los braç, coma qu'un plonja, en avant estendut !
Bertram es leu a terra. A, de cable en eschala,
davalat, coma un paire al desesper davala :
«- Onte es mon Amanieu ? Es perit ? – Es perit.»
Quand lo releva a tròç, a ! Bon Jesus, qual crit !