Academia Occitana

Lo diccionari general de la lenga occitana. Letra S.

Academia Occitana

Lo diccionari general de la lenga occitana. Letra S.

L’estudi de la lenga, de totas las lengas, particularament quand es dins una amira de regulacion, demanda benlèu tant de modestia coma de sciença. Perque la lenga se fa « da se » e, quand cresèm trobar d’irregularitats, son sovent de solucions vengudas de son fonccionament intèrne, secular, mai que mai quand aquelas solucions son generalizadas. D’aquelas « irregularitats » demòra de’n conéisser las rasons abans de propausar d’ipercorreccions o de « ressuscitar los mòrts ». Tot aquò per dire que bati ma colpa per çò que me sembla d’errors avançadas dins aquesta rubrica. D’errors de segur que non soi lo sol a aver comesas.

Loís Alibèrt (1976, p. 358) declara que « Per imitacion del francés, arriba tròp sovent que los derivats dels vèrbs incoatius en -ir donan de derivats amb la particula incoativa -iss- (…). Son de formas a defugir al profieit d’aquelas en -idor o -eire ». A la pagina precedenta, lo meteis disiá a prepaus dels sufixes -ador, -edor e -idor, qu’èran pauc usitats « dins la lenga modèrna » e qu’avián « una sabor netament arcaïca ». E dins son diccionari (1966, p. 615), pòrta « rostisseire »…

Es evident qu’en defòra de qualques substantius ancians fixats dins la tradicion (trobador, recebedor, servidor…), aquela fòrmas non son pas mai productivas e qu’un usatge secular a consacrat los sufixes -aire, -aira e -eira-eira. Non i a cap d’excepcion per -idor, -idora, e a lor plaça son estadas creadas las fòrmas doblament sufixadas en -isseire, -isseira. La rason principala d’aquela evolucion èra la confusion possibla amb los sufixes dels adjectius -ador / -adoira ; -edor, -edoira ; -idor / -idoira (aquesta confusion, desconeguda en occitan gascon mercés als sufixes des adjectius -ader / -adera, -eder / -edera, -ider / idera, s’es quasi generalizada en occitan provençal… escrit).

Aital :

seguir / sègre. Avèm aquí dos infinitius per un meteis vèrbe, un del segond grop, en -ir, l’autre del tresen, en -re. Lo substantiu correspondent se farga sul vèrbe en -re : segueire, -eira. Autres exemples : dormir / dòrmer → dormeire, -eira ; culhir / cúlher → culheire, -eira ; legir / léger → legeire, -eira… Es çò qu’Alibèrt non aviá comprés en preconizant de sufixes -eire, -eira per de vèrbes exclusivament en -ir.

sarcir (petaçar). Avèm aquí un vèrbe del segond grop, en -ir. Lo substantiu ancian « sarcidor » es atestat al s. XIII mas aquela fòrma es desconeguda dins la lenga modèrna. Aital, a costat de servidor, traïdor, regidor, encaridor, envasidor… avèm sarcisseire, bastisseire, benesisseire, fornisseire, garisseire (e garissable), gausisseire, polisseire (e polissable), rostisseire… Aqueste mot es emblematic de l’utilitat d’aquela evolucion de la lenga viva : rostir (vèrbe), rostisseire / rostisseira (lo mestièr), rostidor (lòc al solelh), rostidoira (la maquina), rostissal (çò rostit), rostissariá (la botiga).

E tanben :

salvaire / Salvador / salvator. Lo salvaire es lo que salva al sens familiar e emfatic : « Sètz nòstre salvaire d’aver trobat de Whisky d’aquesta ora ! ». Lo Salvador es vengut l’autre nom del Crist. Es tanben un prenom. Es lo nom del pont e del pòrt Sant Salvador a Tolosa. Lo salvator e la salvatritz fan profession de portar ajuda, de salvar las personas (pompièrs…).

sapiença. Es un mot de formacion semi-sabenta atestat al s. XI e conservat fins ara jos aquela fòrma, retenguda tanben per Alibèrt. Res non justifica *sapiencia.

sciença. Es un mot tanben de formacion semi-sabenta atestat al s. XII e conservat fins ara jos aquela fòrma. Res non justifica *sciéncia que dins los diccionaris occitans sembla un catalanisme.

sens (de sensus). Aqueste substantiu vòl dire a l’encòp « significacion », « direccion », « sensacion » e « rason ».

sense (de sine). Aquesta preposicion vòl dire « desprovesit », « que manca ». Es una varianta de « sens », de meteissa etimologia e omofòn del substantiu precedent. Per de rasons de clartat, l’occitan estandard deu causir prioritàriament sense, comun a l’occitan gascon, a l’occitan provençal (tanben al catalan) e plan conegut sus tot l’espandi del territòri.

sindròme. Dins la lenga « corregida », s’escriu « *sindròm ». Mas, siá dit de fregada als crestaires frenetics, en catalan se ditz « síndrome ».

socórrer, sojornar, solevar, sometre, somondre (somonsar), somòure, sopartir, sorire, soscriure, sovenir...Aqueles mots semi-sabents an en comun lo prefixe latin sub-, evoluït en so-, çaquelà son sovent ortografiats de faiçon diferenta en rason d’influéncias divèrsas e de marridas interpretacions etimologicas : *secorir, *sejornar, *soslevar, *sompartir / *sospartir, *sosrire… Lo respècte de la lenga demanda aquela pichona mesa en òrdre, d’aitant que las fòrmas corrèctas son atestadas dins la lenga viva. Mas de còps la mudason so- → sos- es anciana e s’es impausada : soterranh → sosterranh ; sotraire → sostraire… Los mots sabents consèrvan sense adaptacion lo meteis prefixe : subconscient, subdivision, subjacent, subjectiu, subjugar… manca sostraccion a la seguida de sostraire

sòmnisomniar. La lenga medievala coneissiá sòmnhesomgesòmi e sòmni, e somnharsomjarsomiar e somniar (l’ortografia es aicí modernizada). Totas aquelas fòrmas son atestadas dins la lenga de uèi. Mistral prepausa en primièr somge e somjar (majoritaris), e Alibèrt sòmi e somiar (minoritaris). L’occitan lemosin a adoptat sòmnhe e somnhar. L’occitan gascon e lengadocian coneis de derivats de somniar : so(m)nejar / sau(m)nejar → so(m)nei / sau(m)nei. Los semi-sabents sòmni e somniar an vocacion d’èsser las fòrmas de l’occitan modèrne e son en usatge en catalan. Max Roqueta a escrit « Los sòmnis de la nuòch ».

J. P.