Jorn per jorn

Lo mot

Estatz suaus ! Las guèrras non son cridadas !

O me cal afortir clarament als lectors del Jornalet (encara !), tant menimoses dels interèsses del Congrès permanent de la lenga occitana coma Escartafiga de l’onor de la marina francesa, non trobaretz pas un mot dins ma darrièra cronica contra aquelas institucions. Doncas, digam las causas. L’Acadèmia occitana es una amassada « de femnas e d’òmes liures », çò que vòl dire que son elegits per lors qualitats personalas e que non son los representants de cap de grop o associacion.

Rencontre de tipe tresen

O, dit autrament, « una mandra catalana dins la galinièra occitanista ». Per amor que las plumas an volat. Non volián res, solament que contunhe, que dure. Totjorn atal, de castanhada en « balèti », de concèrts militants en protèstas festivas. Lo berret a la man davant los notables. Cada jorn ne passa un. Occitanejar. E aquí que vos arriba un jovent que pausa las questions decisivas, las que non caliá pausar, las que non volián ausir.

Legitimitat

Nos fan repròchi, per aver lo dreit legitime de nos trachar d’occitan, de non aver recebuda la benediccion d’aqueles occitanistas afogats que son los conselhièrs generals e regionals. Ne sèm desolats. E sèm anats quèrre solaç alprèp de qualques amics qu’avián comés lo meteis pecat. Los avèm interrogats e aquí çò que nos diguèron :

De París estant

Un linguista amator, tot ben que visionari e que viu a París, ven de recampar una imposanta tièra de linguistas professionals d’aquel parçan, refortida de qualques indigènas complasents, per un manifèste que demorarà dins l’istòria. Dins la seguida de Dante, de Mistral e de qualques autres, nos èrem acostumats a parlar de la lenga d’òc al singular, expression a partir de laquala se farguèron l’adjectiu occitan e lo nom Occitania.

Y’a bon Banania!

Una jornalista de La Presse de Montreal nos faguèt l’onor de visitar Tolosa, aquela vila tan pintorèsca. E son article, una passejada gourmande, èra tan polit que lo Courrier International lo reprodutz dins son numèro del 31 de mai.

Viatge al centre d'Occitania

Despuèi las annadas 1970 ont se pausèt la question d’una fòrma estandard de l’occitan, se distinguiguèt un espaci central de la lenga, que – dins un contèxte d’ignorància istorica e linguistica dont non sèm encara sortits – semblava coïncidir amb lo centre geografic del territòri. Aquò nos menava cap a l’Albigés per d’unes (Tolosa/Moissac/Cauçada/Albi/ Castras), cap a un axe Besièrs/Castras/Albi per d’autres.

Omenatge

Es una novèla de las bonas : Jules Ferry es de retorn ; lo president de la Republica li va rendre l’omenatge que s’amerita. E i avèm tot a ganhar. Escotatz un pauc aquelas fòrtas paraulas : « Messieurs, il faut parler plus haut et plus vrai ! Il faut dire ouvertement qu’en effet les races supérieures ont un droit vis-à-vis des races inférieures. (...) Je répète qu’il y a pour les races supérieures un droit, parce qu’il y a un devoir pour elles.

Te revires pas, cresi que sèm seguits!

Primièr, èran opausats al quite nom d’Acadèmia : « l’expression (…) ne hasè pas l’unanimitat » ; « en territòri francés (sic), lo tèrme d’"Academia" n’ei pas acceptat » ; « que podem díser de tira que lo tèrmi "Academia" n’ei pas adaptat »… Èran contra tanben tota fòrma d’occitan comun : « que i a ua quasi-unanimitat entà arrefusar un occitan estandard impausat (!) ». Un discors mai que convengut doncas, en conformitat amb aquel pensar mòl qu’acompanha de longa la mòrt de nòstra cultura.

Occitan, mòde d’emplec

L’òbra de Pèir de Garròs es escrita en gascon garonenc, la de Pèire Godelin en mondin, la de Jansemin en agenés, la de Victor Gelú en provençal maritime, la de Frederic Mistral en provençal rodanenc, la de Justin Besson en roergat, la de Miquèu Camelat en bearnés, la de Bernat Manciet en lanusquet… Atal per la totalitat de nòstra literatura modèrna. Per l’Acadèmia occitana, la realitat de la lenga nòstra, la lenga socializada e viva, es uèi encara la dels parlars, o coma disèm de « las varietats eretadas », es a dire de sistèmas linguistics istoricament regularizats dins un espaci donat. La paradòxa de las màgers es que uèi son los que pretendon defendre « los dialèctes » contra los partisans de la lenga comuna (caricaturats per eles, aquò s’enten), que son sos primièrs destructors.

Lo Rubicon

Dins sa gramatica de 1935, Loís Alibèrt ditz quicòm de plan estranh que degun a çò que sàpia non a jamai relevat (ed. 1976, p. 5) : « Avèm negligit d’estudiar lo parlar ribeiragués e sarladés del Peirigòrd meridional per defugir d’èsser acusat de megalomania lengadociana ». Atal, sabiá, lo mèstre, que d’unes parlars del nòrd de Dordonha apartenián scientificament a l’occitan central - el disiá « lengadocian », una enormitat melhor acceptada - mas non ne parlava pas per de rasons purament subjectivas, per non èsser criticat per d’ignorants.

A quina salsa

I a lo que nos metèt dins la constitucion coma un objècte de patrimòni. Simbolicament e pas mai. Cal dire que non sèm encara una fòrça politica, solament una pichona marga d’apunt. E ne caliá contentar qualques unes sense espaurugar los autres. Mas ne sèm glorioses que jamai pus. I a lo que nos metèt al n° 56 de sas 60 proposicions. Lo minimum sindical. Per amor que non sèm encara una fòrça politica, solament una pichona marga d’apunt. E ne caliá contentar qualques unes sense espaurugar los autres.

N’i a pro de la discriminacion!

Atal s’exprimís La Setmana, mas escotam-la encara per ne saber mai :  L’ahar qu’ei simple : La Setmana qu’a depausat un dossièr auprès de l’Estat entà aver ua ajuda (com ac preved la lei) entà méter en plaça un site en linha. Aquò que hè partida de las ajudas a la premsa entà que posca passar l’etapa deu numeric qui càmbia plan la situacion de l’informacion sus papèr.

Demarcacion e communicacion

Se ne cresèm lo jornal « Sud-Ouest » del dissabte 28 de genièr, la vila de Lembèia aguèt la primor d’una descobèrta dobla : los Bearneses serián de Basques latinizats (ne tornarem parlar) e lor lenga non seriá pas mai l’occitan, nimai lo gascon (d’unes se sentisson desbordats dins lor replegament), mas la « lenga bearnesa ».

Lo Congrès

Atal lo Congrès s’es acampat. Solemnament. Non èri pas convidat a l’asempre, non soi pas assabentat exactament de çò que s’i diguèt, mas poguèri legir d’articles de premsa sus l’eveniment. L’an passat, una delegacion de l’associacion de prefiguracion anèt visitar l'Institut d'Estudis Catalans, l’Acadèmia basca e l’Acadèmia frisona, mas pas l’Acadèmia francesa, la Real acadèmia espanhòla, l’Acadèmia italiana nimai l’Acadèmia occitana… E aprenèm qu’un Conselh linguistic es estat constituït e qu’a ja « avançat sus la question ».

Silenci

Dire pas ! Aquí la formula. E Martí que cantava : « Perqué m’an pas dit… ». Se sap en çò nòstre lo pes del silenci, lo d’un plumon per nos estofar. Çò que non se ditz, non se sap, non existís. E Esquieu que se trufava : « D’ara enlà, totas las minutas de silenci seràn en lenga d’òc ! ». Mas l’idèa, sembla qu’a fait camin. Dins una cèrta premsa occitana, lo silenci se pòt acompanhar d’ambiguïtats, de mièjas vertats, de messorgas pichonas... E un jorn vos trachatz que vos an escafat de la foto.

Una lenga artificiala

Es una bona novèla. Demest las « lengas regionalas » en debat dins la premsa se parla enfin (pas en ben coma pensatz) de l’occitan coma d’un interlocutor màger. Seriá una lenga inventada dins las annadas 1950 : l’argument non es nòu mas sembla ara que serà privilegiat a cò dels professionals de la desinformacion. L’error pels defensors de las lengas minorizadas seriá d’intrar dins lor jòc, dins la trapèla que nos tendon. L’occitan es una lenga « artificiala » ? Òc, plan segur : l’occitan es una lenga artificiala ! E mai etimologicament.

L'accent

Cresiam que l’afar de l’occitan dins lo metro tolosan èra acabat. E ben non. O puslèu a cambiat de natura. Ara es la version francesa de las anóncias que fa problèma. Pensatz benlèu que d’occitanistas acarnassits la vòlgan suprimir ? Non i sètz pas. Li repròchan un leugièr mas plan evident accent « tolosan » - Murièl qu’es de Conseran ! Lor agradava mai, los repotegaires, la votz mecanica de davant, sense chuc ni muc.