Academia Occitana

La desaviada. 3: L’òbra inacabada.

Jorn per jorn

La desaviada. 3: L’òbra inacabada.

En 1966, es publicat post mortem lo Dictionnaire occitan-français de L. Alibèrt, decedit en 1959. Coma la grafia d’origina de l’autor, mai que mai per l’accentuacion dels mots, èra diferenta de la de l’Institut d’Estudis Occitans, aquesta aprovada per l’autor a la fin de sa vida, una commission s’encarguèt de sa mesa en conformitat amb la nòrma novèla. Un fulhet doble d’errata ajustat al volume soslinha las contradiccions e las errors de l’obratge sense que siá possible de saber s’èran de l’autor o de sos editors. Pòrta tanben la pròva de certanas manipulacions « ideologicas » de l’òbra originala. Per Rodgièr Barta (1970, p. 17-18) : «  Il s’agit d’une œuvre posthume, revue par Pierre Bec et Raymond Chabbert. Ce travail de révision est d’autant plus méritoire que la dernière partie du manuscrit était difficilement lisible, nous a-t-on dit. Qu’il nous soit permis cependant de regretter que l’orthographe d’Alibert ait été çà et là modifiée par les éditeurs… » (*).

Se constatarà d’efièit de « correccions » que non an res a veire amb una adaptacion solament tecnica : quand dins sa gramatica Alibèrt escriu « Occitania » (pp. X, XV, XXXI…) a costat de « influéncia » (p. XI), « província » (p. XIII), « Gàllia » (p. XIII), « importància » (p. XVII), « literària » (p. XXXVII), dona la pròva de l’accentuacion diferenta del primièr mot e dels seguents. Mas dins lo diccionari, a la p. 514, apareis « *Occitània », una farlabica que non li pòt èsser atribuïda.

Aital pren son ample la « desaviada », per aquel terrible simbòl. Non pas solament la desaviada de l’òbra del nòstre « lingüista nacional », mas la de nòstra lenga istorica.

Lo preciós manuscrit original (o fichièr) non es conegut ni localizat e degun non sembla se n’èsser trachat. Lo librari que crompèt la bibliotèca d’Alibèrt - e son mestièr èra de la dispersar, çò que faguèt sense que degun se’n mainèsse - aguèt en man aqueste document, mas refusèron de li vendre. Aital, avèm nosautres tanben, embarrada endacòm, non sabèm ont - mas benlèu d’unes sabon -, la nòstra « masca de fèrre » amb sos secrets.

Lo diccionari d’Alibèrt es dedicat al sol vocabulari de formacion populara (amb de quand en quand de mots semi-sabents), mas 17 paginas son consacradas a « L’adaptation des mots grecs et latins à l’occitan ». I trobam en particular l’utilizacion dels sufixes -ator, -atritz. A l’intrada « aprovar » (p. 111) l’autor precisa que « les formes savantes comme aprobacion, aprobatiu doivent garder le b [etimologic] ». Èra per lo mens un rapèl e una illustracion de la règla. I tornarem.

Lo diccionari d’Alibèrt, maldespièit los defauts d’una òbra inacabada e « sollicitada » - aqueles defauts serviràn fallaciosament d’arguments als antialibertians -, serà la matritz de totes los diccionaris occitans venguts après, quitament s’aqueles i portaràn de correccions e d’enriquiments necessàris o, malaja, d’inoportunas farlabicas.

J. P. (seguirà).

(*). « L’exécutrice testamentaire du philologue, sa belle-sœur, Mlle Latour, a consacré les deux dernières années de sa vie à la dactylographie et à la mise en ordre du texte, avec l’aide de Robert Lafont » (p. 12 del diccionari). Citem encara dins son ensemble la Seccion de linguistica e de filologia de l’Institut d’Estudis Occitans.