Academia Occitana

Cauterés.

Jorn per jorn

Cauterés.

Es la val ont son los « banhs cauds » (vallis caldarensis) e non los « cauterets » (pairolets) coma o creguèron los qu’adaptèron dins aquel sens lo nom d’aquela vila termala de Bigòrra, venguda tanben estacion d’espòrts d’ivèrn. Aquí Margarida de Navarra sejornèt amb sa filha Joana d’Albret e escriguèt (al mens en partida) son famós Heptameron. Aquí Hortense de Beauharnais, reina d’Olanda, s’afirmèt, tan per sas escorregudas coma dins lo domeni de las arts, demest los primièrs - e de segur la primièra femna - pireneïstas. Podèm citar los sejorns tanben de Chateaubriand, de George Sand, de Victor Hugo e de nombrosas personalitats illustras de las letras.

Aquel succès « nacional », per aquò, aguèt de consequéncias mens aürosas : la glèisa romanica ont aviá pregat Gaston Fèbus foguèt demolida per ne bastir una mai espaciosa (ai mancat dire « mai bèla ») ; las carrièras foguèron caladadas e lors noms ancians remplaçats per d’autres, mai en armonia amb la lenga dels visitors novèls ; lo « circ de la litz » (lavanca) venguèt « le cirque du Lys » ; coma o sembla justificar lo planòl vesin del Cambasc, l'ikurrina floteja a costat de la bandièra tricolòra al som de « la résidence du Lys »…

Mas tornem a Chateaubriand. Es a Cauterés qu’encontrèt enfin la Tolosana Leontina de Vilanòva, l’Occitanienne - coma se nomenava ela-meteissa - de lor correspondéncia febrosa. L’eveniment es evocat dins los Mémoires d'outre-tombe : « Aquí qu’en poetizant encontrèri una joventa assetada a la broá del Gave ; se levèt e venguèt cap a ieu ; sabiá, per la rumor del masatge, qu’èri a Cauterés. Se trobèt que la desconeguda èra una Occitaniana, que m’escriviá despuèi dos ans sense que l’aguèsse jamai vista : la misteriosa anonima se desvelèt ; patuit Dea.

Anèri far ma visita respectuosa a la naiada del torrent.

Un ser que m’acompanhava quand me recaptavi, me volguèt seguir ; foguèri obligat de la tornar portar en çò sieu dins mos braces. Jamai non soi estat tan vergonhós : inspirar una sòrta d’estacament a la miá edat me semblava una derision vertadièra ; mai podiái èsser flatat d’aquesta estranhesa, mai n’èri umiliat, la prenent amb rason per un escarni. Me seriái volontièr amagat de vergonha demest los orses, mos vesins ».

Lo vièlh poèta redobtava ja aquel moment dins una letra del 24 de novembre de 1827 : « Se nos encontram un jorn, Madomaisèla, veirai de segur qualque jove e bèla Occitaniana, comola de gràcia e de nòbles sentiments coma sa letra ; veiretz un vièlh bonòme capblanc e que del cavalièr non a que lo còr. Non nos vejam pas, madomaisèla ; non vòli caire dins las illusions quand perdretz las vòstras ».

J.P.