Academia Occitana

Las delícias de Capa.

Jorn per jorn

Las delícias de Capa.

La lenga medievala anciana practicava (coma o avèm vist) l’accentuacion sus l’antepenultima sillaba, mas non es lo cas a l’ora d’ara, levat en país niçard. Per designar las vilas italianas de « Genova », « Mantova », « Padova » e « Capua », e la vila espanhòla de « Córdoba », se disiá doncas Gènoa, Màntoa, Pàdoa, Càpoa, Còrdoa... Aquela prononciacion s’es conservada mai o mens en catalan : Gènova, Màntua, Pàdua, Càpua, Còrdova. Lo CLO a preconizat la restauracion de las fòrmas occitanas susditas, mas en adaptar la prononciacion, tant coma se pòt, a la fonologia actuala, es a dire en doás sillabas, sense iatus entre las vocalas finalas. Cadun se pòt exercir.

Avèm l’exemple en Occitania de doás bastidas que prenguèron als s. XII e al s. XIII lo nom de la vila andalosa de « Córdoba », una en Carcin, l’autra en Albigés. Dins los documents mai ancians, la primièra es « Cordua » e la segonda « Cordoa », çò que reven a la meteissa causa : « Còrdoa » amb l’accent sus l’antepenultima. La bastida carcinòla, que beneficièt d’una carta de costumas del darrièr comte de Tolosa, Alfons, venguèt Còrda tolzana e la bastida albigesa, Còrda d’Albigés, en francés « Cordes-Tolosanne » e « Cordes d’Albigeois ». Lo francés a oficializat « Cordes » mas per el, la vila andalosa es « Cordoue » e se pòt pensar qu’a simplament sancionat, al mai prèp, una prononciacion locala. Non auriá sentit la supausada prononciacion « oa » ? O, mai probable, aquela non existissiá pas mai que dins « doás » o « coá ». Per Patrici Pojada, dins son repertòri toponimic de las comunas de Miègjorn-Pirenèus, la ciutat carcinòla se ditz « Còrdas » e la ciutat albigesa a l’encòp « Còrdas » e « Còrdoas » en doás sillabas. Las preconizacions del CLO fan  camin… Per Mistral, las doás vilas an lo meteis nom, grafiat « Cordo » o « Cordos » [Còrda]. Per C. Laus, que non ne coneis qu’una, es Còrdas. N’es parièr per J. Ubaud. Mas una autra bastida, Gèuna, en Tursan (Gasconha), a conservat un testimòni de sa fòrma originala de Gènoa… mercés a una metatèsi.

Tornem ara a las vilas non occitanas amb qualques exemples.

Per l’autor (un demest d’autres) de las Vidas e razos (s. XIII) : « En Lanfranc Cigala si fo de la ciutat de Genoa»… ». Per l’autor anonime de la Cançon de la Crosada (s. XIII) : « E.ls coms issit de Roma ab jornadas complir / e es vengutz a Genoa… ». Per l’autor de l’Istòria de la guèrra dels Albigeses (s. XV), que conta lo meteis episòdi : « Et adonc que an agut sejornat per alcuns jorns, son s’en partitz deldit Gena, e dreict a Marselha son vengutz am gran honor e joya… ». Mistral, que cita Genoa en occitan ancian, pòrta çaquelà « Gèno » [Gèna] dins son TDF e illustra aqueste nom d’expressions popularas (aquí ortografiadas) : Gèna la supèrba ; pasta de Gèna ; castanha de Gèna, una castanha qu’es tanben apelada « tot cort » la gèna. Barta (1980) causís Gèna. Laus causís Gèna en 1997 mas trantalha entre Gèna e Gènoa en 2001. Fettuciari, Martin e Pietri (2003) prepausan tanben Gèna. E es vertat que la capitala de la Liguria se ditz « Zena » en ligurian.

Pel demai de la tièra, Fettuciari, Martin e Pietri, an causit Cordoa, Capoa e Mantoa que nos semblan del tot artificials (o de francismes), e son refortits pel Gascon Leclercq (2012) amb Padoa, Capoa e Mantoa, benlèu imitats de coa, Bassoas (vila), Cauboa (toponime d’origina antica), gascoa (forma populara de gascona), Gimoa (riu)… Per las vilas estrangièras, J. Ubaud (2011) adòpta las posicions del CLO.

Sembla que la lista establida per Mistral, mai pensada e documentada que se crei, exprimís una evolucion normala e graficament simplificada de las fòrmas medievalas : « Cordo », « Manto », « Pado », « Capo », « Gèno », çò es Còrda, Manta, Pada, Capa, Gèna. Valdriá d’èsser retenguda.

Mas, plan segur, aurem totjorn : cordoan, ana ; mantoan, ana ; padoan, ana ; capoan, ana e genoés, esa. Sabèm que non es frequent dins la tradicion occitana de nomenar los estatjants de las vilas : jos l’influéncia del francés « los de Còrda » (las doás) son venguts ara de Cordeses.

J. P.