Academia Occitana

Lo C.L.O. e l’Academia occitana. 2 : nòrma/antinòrma.

Jorn per jorn

Lo C.L.O. e l’Academia occitana. 2 : nòrma/antinòrma.

Fòrça causas, fòrça punts presentats pel Conselh de la lenga occitana dins sa Sintèsi de 2007 (*) son estats acceptats per l’Acadèmia - que de membres sieus ne faguèron partida -, quand se tractava d’aprigondir, de precisar, de restablir o de corregir sense las traïr las proposicions de Loís Alibèrt. Mas non podèm donar nòstre acòrdi a d’unes modificacions de la nòrma alibertina, mai que mai quand son justificadas per d’arguments falses, especioses, contraproductius e de còps contradictòris.

Era benlèu una bona idèa de remplaçar per un « ç » etimologic las « s » doblas de besson, tesson, etc. sustot quand se sap qu’aquò rendriá l’ortografia d’aqueles mots del tot « globalizanta » (dins qualques parçans, lo « ç » es prononciat « a la castelhana »), mas una idèa venguda tròp tard. Los mots concernits – que la lista pòt èsser longa – son lexicalizats despuèi bèl brieu e fòrça ensenhaires e usatgièrs s’i opausèron. Lo CLO foguèt pro savi per los escotar.

Mas lo demòni del cambiar – la cambièra dirián los Gascons – èra intrat dins lo còrs dels membres deldit Conselh. E non s’arrestèt aquí. Lo primièr argument èra estat etimologic, lo segond serà antietimologic. Cambiar, vos disi !

Per Loís Alibèrt, las tres consonantas mph s’adaptan en mf dins los mots occitans d’origina grèca. Aital : amfòra, amfiteatre, triomfar, nimfa… Aquelas causidas èran confòrmas a l’etimologia, comuna amb lo catalan e, setanta ans après la Gramatica, perfieitament lexicalizadas. Mas aquí qu’una decision arribèt, definitiva : « lo grop d’origina mf (…) se simplifica en nf : anfòra, anfiteatre, trionf, trionfar, ninfa, sinfonia, lenfre, canfre… ». Dins lo diccionari de 1966, se trobava lo mot *sinfònia, un malaürós defaut a la coirassa del mèstre que benlèu faguèt calar los repotegaires precedents.

Loís Alibèrt, dins sa gramatica e dins son diccionari, pòrta jos la meteissa fòrma etimologica los mots image, plantage (bot. plantaginacèas), borrage (bot. borraginacèas), e cartilage (lat. imago, plantago, borrago, cartilago). Aquestes èran femenins dins la lenga medievala mas son masculins dins la lenga modèrna (la « e » finala i es per quicòm). Mas lo CLO, en mai d’aquesta evolucion, n’a cregut decelar una autra e las a associadasc « uèi dins la màger part dels parlars, aqueles noms an pres lo sufixe -atge e son venguts masculins » e, en consequéncia, a decidit qu’es « aquela forma qu’es referenciala : un imatge, un plantatge, un borratge, un cartilatge ». Totun, los derivats de « *imatge », reputats « de formacion culta », seràn « imaginar, imaginacion… » e lo de « cartilatge » serà « cartilaginós ». En consequéncia, apareguts als s. XIII e XIV coma lors seguidas, image e cartilage se serián mudats en mots de formacion populara al s. XXI ! A aquelas confusions s’apond la de l’omonimia creada, amb « plantatge » (accion de plantar) e « borratge » (action de borrar). Nos cal rapelar encara qu’en « lengadocian oriental », zòna de referéncia del CLO, « j » e « tg » an la meteissa prononciacion, çò que nos daissa dubitatius. E qué far de la règla d’Alibèrt, per laquala lo sufixe -atge associat a de vèrbes exprimís l’accion e, associat a de substantius, exprimís de collectius ? Cap als escolans, per exemple.

Çò mai que truca es l’ambigüitat del discors. Non se parla jamai d’occitan estandard, mas de causidas son faitas. Un critèri (plan suggestiu e sovent contradictòri coma veirem) es avançat, lo de « la màger part dels parlars », que deu valer quitament contra lo de l’autenticitat. Aital, los qu’an sabut conservar la bona lenga son covidats a l’escarraunhar segon las « preconizacions » presentadas. E per clavar lo tot, aqueles que sapan del dedins los principals principis d’Alibèrt se presentan – e son reconeguts pels que non los an legits – coma sos continuators respectuoses.

Una darrièra.

Qualqu’un prepausèt de corregir « dimars » en « dimarts », fòrma etimologica, globalizanta e comuna amb lo catalan. L’argument per refusar foguèt curiós : « L’ortografia dimars amb -s finala a l’avantatge de far una sèria continua en -s dins los noms dels jorns de la setmana : diluns, dimars, dimècres, dijòus, divendres puèi dissabte, dimenge ».

J. P.

(*) P. Sauzet, D. Sumien, Preconizacions del Conselh de la lenga occitana, Lingüistica occitana - Gianni Vacca, 2007. En linha.