Academia Occitana

Adieu, ò Lemosin, país de la c(h)astanha…

Jorn per jorn

Adieu, ò Lemosin, país de la c(h)astanha…

Simpla provocacion per atraire l’atencion. Sabi que los Lemosins non aman gaire lor compatriòta Jòrdi Forèst, autor famós – mas afrancimandat, pec(h)aire ! - del Geranium ovipar e que començan de s’embufar. Donc, pòdi començar. Veni de legir dins un jornal un corrièr d’un autre Lemosin, mas el de bona soc(h)a, que planh que lo lemosin e los Lemosins non son reconeguts coma o deurián dins lo mond occitanista (que los autors d’aquel parçan non son pro legits, mas en tot criticar nòstras posicions sense nos aver legits !), e que se preval d’aquela diferéncia fins a una nòta finala. Aquò fait, plegui lo jornal e torni préner mas ocupacions costumièras (passar l’aspirator), mentre que ma reflexion seguís son camin. E aquela question me ven : veni de legir un tèxte, mas dins quin parlar, lenga o dialècte èra escrit. En lemosin o en « occitan normal » ? I torni donc, e me trachi d’un còp que veni de legir un tèxte en lemosin – es escrit e afortit aital - sense me mainar qu’èra en lemosin. Aital, aisidament ! Sense esfòrç. Imaginatz se n’èri gloriós. Apèli la femna, los dròlles, lo can/chen per lor dire aquela meravilha. Una proesa tan bèla coma quand capitèri de far de bicicleta sense las mans. Totes alavetz me faguèron remercar que de diferéncias entre aquel lemosin e l’òrre occitan estandard que preconizavi (a aqueste mot lo can/chen, un labrit de Gasconha, comencèt a renar), non ne vesián fòrça. E mai, per de passatges entièrs, non i aviá res a cambiar. Per me defendre, avancèri los « nonmàs », « daus », « quilhs », mas impossible de’n trobar mai. Quina umiliacion davant la familha. La femna, los dròlles e lo can/ chen èran ja partits en auçar las espatlas.

J.P.